L'última setmana de novembre i la primera de desembre de 2013,l'autora va anar a Méxic invitada pels tribunals electorals de laCiutat de Méxic i de Monterrey. Aixó va fer que sojornés en aquestesdues ciutats una intensa, assolellada i plena de ventures quinzena. El llibre que teniu a les mans recull les impressions d'aquesta tímidaperó meravellada aproximació i és un homenatge ple de gratitud a Méxic i a l'estada.A Méxic DF.De moment, no em calen taxis. Estic més contenta que un gínjol amb lameva flamant targeta de metro de plástic recarregable. Cada viatge,amb tants transbords com vulgui, costa 3 pesos = 0,17 Ç! I el metropassa rabent cada mig minut. Es prou net, i el sistema de transbord,senzill.Indiscutiblement, la divisa que agermana els conductors de peseros[autobusos urbans] és: «Abans mort que no que em passin». Aixó elsobliga a anar a tota castanya, a engegar rabents, a passar d'una marxa a l'altra fent espantoses estrebades als enormes canvis, a parar ensec i, sobretot, a agafar els revolts amb una mena de gosadiadesimbolta i una mica derrapant. Malgrat aixó, sempre que vaig agafarun pesero, m'hi vaig sentir molt ben acompanyada i confortable, fins i tot quan no hi havia seient lliure i em tocava anar agafada (com unapaparra: m'hi anava la vida) a la barra de prop de l'entrada, perquéel fet que vagin a tota bufa no implica que algun cop tanquin lesportes, sempre les duen obertes de bat a bat. De tota manera, tant almetro com al pesero, gairebé sempre seia, si no hi havia lloc, algúme'l cedia. No vaig acabar d'escatir mai si era per vella o perblanca.
