El massís del Port, a la primavera, pinta verdes les albades, i elsrossinyols el desperten amb refilets que han aprés en terresllunyanes. I els camins que passegen entre pinedes de rojals cantencanÇons de les dones i els hómens --que habitaven aquest nostre massís calcari--, els quals hi passaven cada dia per conduir-hi els ramats,per vigilar la carbonera, o per anar d'una font a l'altra. Les desenes de "catedrals" del Port, els masos, aquelles construccions ferrenyes, aixecades a cop de má, que s'enlairaven dalt d'un turó, o se situaven en els llavis d'un cingle o pels vorals d'alguna planúria de conreu,avui, tot i que mostren un aspecte ruïnós, encara conserven part de la seua dignitat: encara ragen les fonts que els alletaven! Sí, aquellspous amb voltes magistrals, erigits amb pedra seca, els cocons, lescadolles, les codines i les piques que es curullaven en dies de plujagenerosa, els bufadors, els avencs i els ullals dels quals brollavenaigües miraculoses, encara regalen el néctar dels déus, que garantiala vida als habitants del massís del Port.
