Tothom, per esquerp que sigui, té coneguts. D'aquestes conei- xencesocasionals, transitóries, sovint n'oblidem el nom, peró ens queda avegades una imatge, a vegades una anécdota, un fet o una conversa.Sobretot, quan ja som vells, dels coneguts de l'adolescéncia i lajoventut.Com que Víctor Alba ha estat periodista des que, als setze anys,comenÇá l'aprenentatge de l'ofici, la seva col·lecció de coneguts ésabundant. I, justament per ser periodista, en recorda moltes coses-noms, fets, dites-. No són personatges, sinó gent de la qual solemdir que és anónima. Ara, amb nom fals, per discreció professional, ens parla d'aquests anónims amb nom, i ens conta els records que enconserva. Són, la majoria, gent de l'época de la guerra civil, elfranquisme o l'exili. Probablement tots ja han mort o pesen figues.Víctor Alba voldria donar-los la vida artificial del paper imprés,perqué ells, la gent anónima en són la matéria primera. En aquestdiccionari no hi ha res inventat, novel·lat o imaginat, tot el ques'hi conta, passá a gent de carn i ossos, que l'autor conegué. I comque moltes de les coses que conta passaren a la Barcelona dels primers anys del franquisme, hi ha afegit, en l'annex, uns quants recordsdels carrers i els barris d'aquesta ciutat, escrits quan els enyoravades de la presó.Aquest diccionari, doncs, voldria ser, a la vegada, un record delsoblidats i una oferta als que tingueren la sort (o la desgrácia,segons com es miri) dejno haver viscut cap esdeveniment dels que fanhistória.
