«Era un poble abandonat però bufó com un poble de joguina». Aixíarrenca el viatge a un poble perdut on, algun dia del mai-més, hi vanviure una colla de senyoretes immaculades amb els seus gats caçadors i no, ni un sol home. Avui el cant dels ocells ensordeix aquell qui els visita amb una benvinguda de bellesa inquietant.La recreació de mons imaginaris perduts entre la memòria i el somni és un dels trets característics dels millors contes de Mercè Rodoreda,que arriben al seu clímax líric en el volum 'Viatges i flors' (1980).Els «Viatges» d'aquell recull, escrits a Romanyà de la Selva mentreenllestia la novel·la 'Quanta, quanta guerra', ens porten les miradesde sorpresa del caminant desarrelat davant d'unes realitats sovintprou inquietants, sempre esmolades d'ironia i d'una bellesacorprenedora.
