¿És la llibertat personal -tal com afirma l'ideal modern- la queconfereix a cadascú de nosaltres la seva dignitat individualinalienable, o bé cal reconèixer -amb els postmoderns de la mort delsubjecte o amb els entusiastes dels restauracionismes religiosos delcolor que sigui- que la flamant llibertat moderna era tan sols unavana, buida, inútil i probablement fins i tot perniciosa il.lusió? Enaquest treball s'ha volgut aprofundir aquesta qüestió a partir de lanoció de persona que la teologia trinitària ha anat desenvolupant alllarg dels segles. Lluny de desestimar la llibertat personal com ail·lusió vana, els teòlegs trinitaris s'hi veuen enfrontatsinevitablement una i altra vegada, i l'acaben reconeixent com ainseparable de la capacitat d'estimar i, alhora, com a constitutivadel nostre ser imatge de Déu.
