Aurora Bertrana, amb les seves paraules, va fer el món més petit. LaPolinèsia era un indret remot, perdut, inimaginable, fins que ella hiva estar. Fins que aquesta periodista va salpar a Papeete i vacomençar a enviar les seves cròniques d´Oceania cap a Espanya. Va sera finals de la dècada de 1920. Bertrana, de trenta-quatre anys, vaarribar a aquell indret exòtic, absolutament desconegut i, durant tres anys, es va dedicar a descriure la seva naturalesa i a escriure sobre la seva gent. Parlava sobretot de les dones, dels matrimonisforçosos, de la maternitat sense contractes, de la sexualitatalliberada. Viatjava perquè buscava i perquè fugia alhora. Des que era una nena, llegia d´amagat a la biblioteca del seu avi: amb el pobleno en tenia prou. Escapava d´una vida que la seva mare va pensar per a ella quan li ensenyava a cosir, a brodar i a fer puntes perconvertir-la en una senyoreta com cal.<,br>,<,br>,
