Amb tretze anys vaig marxar de la selva de Ghana cap al País delsBlancs. Després de cinc anys, en els quals vaig creuar el desert itot seguit el mar en pastera, vaig arribar a Barcelona. No imaginavaque aleshores començaria el pitjor i, passat un temps, elmillor. Vaig viure a la jungla de ciment i d'indiferència, vaig dormir al carrer, vaig passar fam, fred i por i em vaig enfrontar alracisme.Però també vaig viure el feliç acolliment de la meva família catalana. Vaig aprendre a llegir i a escriure, em vaig posar a estudiari vaig començar a treballar. Fins i tot vaig anar a la universitat.Però com més sabia, més interrogants m'apareixien. "Per què s'hacongelat la muntanya?", vaig preguntar-me en veure la neu per primeravegada. "Llavors Déu no va crear el món en set dies?", vaigplantejar-me quan em van explicar la teoria del big-bang. Quan anavaal supermercat no veia menjar, sinó una successió d'objectes decolors vius alineats, però on es podia agafar una cabra?He explorat molts punts de vista al llarg de tot aquest temps: elxamanisme, el cristianisme, l'islam i la ciència. I he après que,al final, tots els éssers humans som iguals: no hi ha res mésimportant que l'amor i el gaudi de la vida sense fer mal als altres. Ique l'èxit no és res més que una acumulació de fracassos sense perdrela il·lusió.
