«[A Blau argila] D?entrada, diríem que els poemes són clars, diríemfins i tot que els entenem (amb les múltiples trampes que el verbentendre para als lectors ingenus). Amb tot, intuïm que se?ns escapaalguna cosa essencial, que els versos amaguen una cara fosca, unrevers indicible del qual només tenim notícia obliquament. Som davantd?un discurs travessat d?escletxes, buits, forats, pauses, espais enblanc... tan petits que resulten gairebé imperceptibles. Hem d?agusarl?escolta, si volem sentir el que l?autora no diu.»
«La imaginació del lector es tenyeix immediatament de blau, sensenecessitat que l?autora hagi d?escriure, explícitament, la paraulablau (petites prerrogatives de la poesia).»
«Com l?argila, el llibre d?Esperança Castell deixa en l?ànima dellector un pòsit admirable de veritat i vida.»
Gemma Gorga, de l?epíleg del llibre
