«Qui obri 'Arrels a la roca' tornarà un cop i un altre a aquestspoemes amb l'agraïment d'haver-hi descobert una veu emocionada iperspicaç (les «petites pedres de dolor al meu cor») i la compensacióimmensa de la seva tenacitat -i fe- en el llenguatge que, com diu enalgun dels poemes, ens ha de guardar la poqueta llum perquè mai «nose'ns faci fosc del tot.» Francesc Parcerisas, del pròleg delllibre
Els meus dits s'aferren
a la teva ombra culpable,
roca estèril en la fondària arcaica.
Inútilment, les arrels del meu desig
cerquen en tu un alè per viure.
