La crítica italiana ha definit aquest relat-diari com un petit clàssic contemporani. El fil conductor de la narració és l’èxode delsitalians de Fiume, ciutat que el 1947 va passar a Croàcia, dinsl'antiga Iugoslàvia. Marisa Madieri torna a trobar en la mem.ria elsepisodis tràgics i c.mics que van marcar la seva infància, lespersones amb qui va créixer -com la inoblidable àvia Quarantotto- il'ambient del Silos de Trieste, «un paisatge vagament dantesc, unpurgatori nocturn i boirós», on va viure amb altres refugiats fins que va ser adulta. A mesura que avança el relat, l'escriptura, precisa isubtil, revela una tensió entre la reapropiació del passat i laincertesa del futur, que desemboca en una actitud valenta i generosadavant la vida.Marisa Madieri (Fiume 1938-Trieste 1996) va abandonarde petita la seva ciutat natal -l'actual Rijeka, a Croàcia-. La sevafamília es va instal·lar a Trieste, on l'autora va viure desd'aleshores. A més de Verd aigua, va publicar La radura (1992) icontes en antologies i revistes.Marisa Madieri (Fiume 1938-Trieste1996) va abandonar de petita la seva ciutat natal -l'actual Rijeka, aCroàcia-. La seva família es va instal·lar a Trieste, on l'autora vaviure des d'aleshores. A més de Verd aigua, va publicar La radura(1992) i contes en antologies i revistes.La crítica italiana hadefinit aquest relat-diari com un petit clàssic contemporani. El filconductor de la narració és l’èxode dels italians de Fiume, ciutat que el 1947 va passar a Croàcia, dins l'antiga Iugoslàvia. Marisa Madieri torna a trobar en la mem.ria els episodis tràgics i c.mics que vanmarcar la seva infància, les persones amb qui va créixer -com lainoblidable àvia Quarantotto- i l'ambient del Silos de Trieste, «unpaisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós», on va viure amb altres refugiats fins que va ser adulta. A mesura que avança elrelat, l'escriptura, precisa i subtil, revela una tensió entre lareapropiació del passat i la incertesa del futur, que desemboca en una actitud valenta i generosa davant la vida.
