La salvació ha estat un tema habitual al llarg de tota la història,abans i tot de l'era cristiana, però a mitjan segle XX eraespecialment candent: eren els temps de la «teologia del'alliberament» i del Concili Vaticà II, així com d'un món immers enuna profunda renovació social. Congar va voler fer-hi una aportaciósingular a partir de l'expressió «poble messiànic», en la qual oposal'autèntic messianisme encarnat en la vida de l'Església a altresmessianismes seculars. El Poble de Déu, com a «poble messiànic», éscridat a ser en el món l'anticipació i la figura d'una humanitatredimida. Dividida en dues parts, l'obra parla, en la primera, del'«ésser» de l'Església i, en la segona, de la seva «missió», atès que l'Església, sense diluir-se en el món, existeix «dins» el món i «per» al món.
