Vint-i-cinc anys després de la publicació deáLa terra retirada iLapalmera de blat,áMercè Ibarz tanca el Tríptic de la terra, l'obra detota una vida, amb Labor inacabada. Tres joies amb les qualsl'autoraáexplora, amb gran llibertat expressiva, les fronteres entregèneres literaris, paisatges i generacions.áá Quan Mercè Ibarz, l'any1993, va publicar La terra retirada va obrir un camí que no ha deixatde donar fruits per a la narrativa en català. «Cr.nica autobiogràficai d'un país», en paraules de Joan Triadú, «testimoni impagable», Ibarz hi evocava els canvis socials, econ.mics i paisatgístics que lagestió de les terres actives de cultiu pot suposar en un territori: en aquest cas, el seu poble natal, Saidí, a la Franja. El llibre es vaconvertir ràpidament en «un clàssic indiscutible de la literaturacatalana del darrer quart del segle XX», com va dir Julià Guillamon.Al cap de dos anys va escriure'n la versió novel·lada, La palmera deblat, protagonitzada per una jove periodista que torna tres dies alpoble per assistir al funeral del seu avi centenari. És una novel·lad'una bellesa rara, plena d'imatges inesborrables, en què, com quisegueix un joc de pistes ?de vegades ben tangibles, de vegades tansols intuïdes o somiades?, la protagonista reanima la mem.ria del seuracó de món, dels seus vius i dels seus morts.Ara, passats més devint-i-cinc anys, reprèn el fil a Labor inacabada per donar forma aaquest Tríptic de la terra. Altre cop en el registre de la cr.nica enprimera persona, amb fragments d'assaig fotogràfic, Mercè Ibarzcontinua, amb renovada llibertat expressiva, les seves anades ivingudes entre les fronteres dels gèneres literaris per constatar fins a quin punt les hist.ries, la hist.ria, comencen a contar-se soles iamb els anys es descobreix que no s'acaben mai.
