«Es va quedar petrificat de la ràbia. Va anar de ben poc que nos?arrupís i els llancés una pedra. Així doncs, se li havien escapat,per. amb quin engany més baix i més vil! Que la seva mare mentia, hosabia des d?ahir. Per. que pogués ser prou desvergonyida per no fercas d?una promesa explícita feia a miques el seu últim vestigi deconfiança. La vida sencera li resultava incomprensible, ara que veiaque les paraules, darrere de les quals havia suposat que es trobava la realitat, només eren bombolles de colors, que s?inflaven i esclataven per dissoldre?s en el no-res. Per. quin secret més terrible devia ser aquell que feia que els adults arribessin fins i tot a enganyar-lo aell, un nen, i marxessin d?amagat, com si fossin criminals!»
