Si amb el foc del seu incipient primer queixal del (poc) seny, PauRiba va dedicar a la seva mare, Mercè Romeva, la rabiüda cançó «Mareta bufona», tot criticant aquell seu esperit naïf i rialler per sobre de totes les coses, en aquell primer Dioptria del qual han dit que és«una crítica ferotge a l'esperit petitburgès i a la famíliacristianoprogressista», és mentre acompanya la mare en els seusdarrers anys que s'hi retroba i reconeix en aquell mateix esperit naïf i en el seu viure rialler totes les virtuts del món.
Sa meu mare és un regal, un amorós homenatge partint dels darrerstemps compartits per mare i fill. Parla de la fragilitat de la vellesa i de l'estimació filial sense límits i nari-nant se'ns endú deBarcelona a les fresques aigües de Cadaqués, a es Poal. Tot aix., ésclar, sense trair aquell punt gamberro que rega totes les fetes d'enPau Riba.
«No hi havia ocasió, per molt rara, aliena o allunyada dels seusprincipis i costums que pogués arribar a semblar, en què no acabéssobresortint, essent centre de totes les mirades, acaparant total'atenció. Pel seu positivisme, per la seva adaptabilitat, pel caienti l'escaient de la seva conversa, per la seva sana alegria... i pelseu somriure diàfan que ho ilòluminava tot.»
