La Rut, una noia de setze anys d'una ciutat mitjana, comença els seusestudis artístics en un nou institut força allunyat del seu barri.L'envolten un nou grup d'amigues, un amor que truca a la porta i unprofund secret que arrossega des dels quatre anys i que mai no hamostrat fora de les parets de casa seva: una llarga cicatriu i unacintura massa estreta li recorden cada dia, des del mirall, que lifalta una part de si mateixa, un bon tros de Rut que un càncer es vaemportar fa temps. La vergonya a mostrar el seu cos i la por al retorn de la malaltia l'assetgen, per. la Rut aprendrà a mirar-los tots dosals ulls i plantar-los cara.No tenia cap intenció de confessar-los el secret que havia aconseguitamagar fins a quart de secundària a tota laámeva classe de tota lavida. Potser alguns devien recordar que als cinc anys haviadesaparegut delá parvulari, o que als set havia tornat amb aquellaperruca que els més valents provaven d'estirar-me, per. mai no havienpreguntat més del compte i jo no havia buscat racons sota elsgessamins per fer-me entendre ni per les més íntimes. No m'arriscariaara, davant de tres quasi desconegudes, a deixar que sospitessinl'existència de les meves cicatrius.Premi Carlemany per al Foment de la Lectura 2017.Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament deCultura.
La Rut, una noia de setze anys d'una ciutat mitjana, comença els seusestudis artístics en un nou institut força allunyat del seu barri.L'envolten un nou grup d'amigues, un amor que truca a la porta i unprofund secret que arrossega des dels quatre anys i que mai no hamostrat fora de les parets de casa seva: una llarga cicatriu i unacintura massa estreta li recorden cada dia, des del mirall, que lifalta una part de si mateixa, un bon tros de Rut que un càncer es vaemportar fa temps. La vergonya a mostrar el seu cos i la por al retorn de la malaltia l'assetgen, per. la Rut aprendrà a mirar-los tots dosals ulls i plantar-los cara.No tenia cap intenció de confessar-los el secret que havia aconseguitamagar fins a quart de secundària a tota laámeva classe de tota lavida. Potser alguns devien recordar que als cinc anys haviadesaparegut delá parvulari, o que als set havia tornat amb aquellaperruca que els més valents provaven d'estirar-me, per. mai no havienpreguntat més del compte i jo no havia buscat racons sota elsgessamins per fer-me entendre ni per les més íntimes. No m'arriscariaara, davant de tres quasi desconegudes, a deixar que sospitessinl'existència de les meves cicatrius.Premi Carlemany per al Foment de la Lectura 2017.Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Departament deCultura.
