Barcelona, 1970. A les acaballes del franquisme, la ciutat no té res a veure amb les primeres dècades del segle: revoltes universitàries,alliberament sexual, repressió policial i una cultura compromesa ambla lluita contra la dictadura. Josep Carner torna de l?exili amb lamemòria devastada després de més de trenta anys d?absència. A LluísMiralles li encarreguen que acompanyi i ajudi el poeta durant la sevaestada a Barcelona.
El retorn de l?exiliat és una concessió innecessària al règim?A poc apoc, la presència de Carner esdevé incòmoda. Miralles, que n?és untestimoni inusitat, aprofi ta l?encàrrec per gaudir d?unes setmanes de llibertat fora de casa i per viure una intensa relació amorosa.
Entre els cercles culturals que acullen Carner i les tribulacions dels estudiants amics de Miralles, Casajuana construeix un retauledeliciós i nostàlgic sobre el paper de l?escriptor, els estralls de la vellesa, el pes de l?exili i la impossibilitat del retorn.
Deia que Carner era víctima d?un malentès: com que la seva obra, enparticular abans de la guerra, era una celebració de la vida, moltagent el considerava un poeta benigne i bon vivant, una mena de bohemiben vestit i ben planxat feliçment ignorant del costat obscur de lacondició humana, un poeta que havia vingut al món a passar l?estiu.Però al costat d?aquell Carner assolellat i rialler tan conegut n?hihavia un altre més complex, més profund, que molts crítics tendien ano veure perquè els obligava a replantejar-se tot el que havien escrit sobre ell. Aquell era el Carner que a ell li agradava més, sobretotel Carner rosegat per l?enyorança, el supervivent d?un cant remot dels anys de maduresa a l?exili.
