QUAN VAIG DEIXAR DE SER NATURA LLEUGERA

«El que de veritat em fascina, per., és el fet d?imaginar la meva vida com el curs del riu Níger, una vida en certa mesura suïcida, quedesafia sovint les lleis de la l.gica i el sentit comú. I somniar enel dia que, inevitablement, farà un gir dràstic, el dia en què lacorba, la boucle, s?obrirà i deixaré d?anar cap al desert de labogeria per endinsar-me a l?oasi de la raó, del seny i, amb sort, del?equilibri. Jo, com el Níger, també vull claudicar davant les lleisdels homes, i vull pensar que aquests anys de malaltia han estat coml?efímera resistència del curs del teu riu, una simple concessió alscapricis del cart.graf».

Quan vaig deixar de ser natura lleugera és un llibre que sorprendrà el lector tant per la valentia de la temàtica que s?hi revela com per la intensitat amb què l?autora hi exposa el jo narratiu i s?enfronta als riscos del despullament literari. El lector queda atrapatimmediatament en un doble viatge sense condicions: el de la malaltia i el de l?amor. L?autora escriu des de la malaltia, no per embellir-lani per defugir el que és indefugible, sinó per salvar les restesd?aquella que era en aquella que és, per abocar-se al vertigen del joferit fins a fer-ne una supervivència. També imperiosa és lanecessitat del viatge amorós que agita el relat i el fa únic en lesnostres lletres: com si l?amor fos una geografia en què les frontereses desdibuixen i en què la malaltia finalment remet