Al cap d'un quart d'hora sortíem cap a Urgüp. El paisatge s'anavatransformant lentament en el paisatge impossible de la Capadócia,oníric, corbat -ni un angle recte-, suau -pura erosió-, erótic,suggeridor, de faula, entre l'ocre i el rosat, enormement canviant acaprici del sol. El terreny s'anava ondulant poc a poc, perdiaaridesa, es percebien els obscurs i profunds pous del desig del temps. Quan entres a la Capadócia, tens la impressió d'entrar en un mónirreal, on no hi ha temps, tot está parat, tens la sensació d'estarfora del món.La carretera avanÇa per entremig d'aquest prodigi. A banda i banda,les capricioses construccions rosades de l'erosió, la profunditat decoves a mig imaginades, refugis per a gent perseguida: la Capadócia ha acollit amablement entre les seves corbes, en les seves entranyes,des de sempre, pobles perseguits. Més lluny, la mola impressionantd'UÇhisar, mig muntanya, mig poble, fins al punt que no saps on acabal'una i comenÇa l'altre, perqué, de fet, ni comencen ni acaben, formen un conjunt únic, compacte. Et quedes bocabadada davant un espectacleno per anunciat menys impressionant.Urgüp també és mig poble, mig muntanya. Es un poblet ple de pensions i hotels, atés que forÇa gent visita la Capadócia, peró malgrat aquestpeatge, és molt agradable. Permet la felicitat d'un lent passejaraturant-se a cada paradeta del basar a l'aire lliure mirant i remenant jerseis, nines, samarretes, turqueses i plates. Una pujada fastuosafins al punt més alt d'Urgüp fa que puguis albirar-lo tot, la visiófugissera d'uns banys turcs, el sopar en una lokanta en la fresquetavivificant de l'airet de la muntanya. Una delícia.
