?La meva poesia són records?, deia Joan Vinyoli. Això, que sembla poc, és molt. És dir molt, perquè el discurs contingut a Morir com un riues fonamenta en la funció poètica del llenguatge -present en totdiscurs humà, fins i tot en el més racional o més científic- i també a expressar la visió que l?autor té del món i la seva pròpia veritat.Per al subjecte es tracta, per tant, d?un treball de recerca de laseva identitat i singularitat. El camí per arribar-hi parteix delfenomen que en psiquiatria s?anomena de ?transmissiótransgeneracional?, és a dir, l?operació consistent en un treball dereconstrucció, per part del subjecte, de la càrrega identitàriatransmesa explícitament i implícita per les generacions precedents.L?experiència de sentir-se perdut i vulnerable és un trajectenecessari per a la reorganització de les emocions a través de lareexplicació, en clau poètica, dels fets que han provocat la crisi.
Un llibre d'una potència lírica excepcional, un dels grans llibres del'any.
