En ple estiu del 1950 cinc noies adolescents internes en un col·legide monges juguen MITJA VIDA juntes per última vegada a «Acció oVeritat» o, com elles en diuen, el joc de les penyores. Dues, lesbessones Viñó, estan a punt de començar una nova vida, plenad?interrogants, lluny d?allà. L?ocasió és especial i ho saben, peròcap d?elles espera que aquesta nit es converteixi en un puntd?inflexió per a algú més i que sense ni tan sols imaginar-ho acabimarcant el seu camí per sempre.
A través de les vides de cinc amigues al llarg de trenta anys, Mitjavida retrata una generació de dones que van haver de construir elsseus destins a l?Espanya de la dictadura i la Transició, en un momenten què la hipocresia d?aquells que volien mantenir les formes aqualsevol preu es va enfrontar amb noves mirades sobre l?amistat,l?amor i la llibertat.
Un relat eloqüent i vital sobre com ens afecta el pas del temps, sobre el pes de la culpa i la importància del perdó.
Li vaig dir que no la podia perdonar i que tot allò que m?haviaexplicat fent veure que estava penedida no em servia de res. Que ningú pot perdonar en nom d?un altre, així que amb el Vicenç hauriad?arreglar-ho d?una altra manera. Que el perdó no és un intercanvi,sinó un do. Un do que es dóna de franc i que no té cap lògica, peraixò ningú no pot comprar-lo. Si es comprés, li vaig dir, deixaria deser autèntic perdó i esdevindria una altra cosa. Aquesta és la raó,vaig dir-li, per la qual no estava en la meva mà fer allò que ellavolia. Només podia oferir-li la meva compassió o, encara millor, elmeu oblit.
