MANUEL BRUNET

Figura poc recordada de la generació del periodisme catalàd'entreguerres, Manuel Brunet i Solà (Vic, 1889-Figueres, 1956) vamantenir durant la seva joventut una estreta relació amb figuresrellevants del Noucentisme. Més endavant, ja plenament consolidat coma periodista, va destacar per la versatilitat temàtica i genèrica iper un domini indiscutible de l'ofici. Rodamón de les redaccions delsdiaris catalans més importants del seu temps, comentarista de política catalana i internacional, polemista combatiu, crític sagaç, durantels anys vint i trenta els seus articles tenien una notablerepercussió en els cercles intel.lectuals i polítics. En esclatar laGuerra Civil, la persecució dels anarquistes el va obligar a fugir aItàlia, i no va tornar fins al 1939. En aquest nou escenari, la sevacarrera va quedar truncada, i ell completament desubicat. La sevacontrovertida actitud durant la primera postguerra, escrivint encastellà com a col.laborador de la revista Destino amb el pseudònim«Romano» i relegant a l'àmbit privat la seva adhesió a la culturacatalana, va condicionar la seva recepció posterior. Vencedor vençut,era considerat sospitós per les instàncies dirigents a causa del seupassat catalanista, i alhora vist com un traïdor pels membres del'exili a causa de la seva adaptació i acceptació de les novescircumstàncies en el marc del franquisme. La trajectòria de ManuelBrunet és polièdrica, presenta arestes i contradiccions, continuïtatsi ruptures. Tanmateix, la seva producció enriqueix el nostre passatperiodístic i cultural, i l'anàlisi i la interpretació de la sevafigura constitueix també un botó de mostra representatiu de lacomplexitat i dificultat de comprensió d'una part de la culturacatalana de la primera meitat del segle XX.