Cada tarda, la Joana seu a la porta de casa seva i espera en silencique arribi el seu pardal. El crida amb la ment, sempre amb por de noveure'l mai més i alhora l'esperanÇa que torni. Es un pardal únic, amb les plomes una mica regirades i una petita taca en forma de llágrimasobre el cap. Tímid, no es deixa tocar. Qué faria la Xénia si poguésagafar-lo entre les mans
