Francine Veyrenattes (Françou) ens explica ?i s?explica? com enNicolas, el seu germà, es baralla a mort amb l?oncle Jérôme, lavigilància discreta i segura que organitza la família entorn del?agonitzant, com la llibertat que ha conquerit d?aquesta maneracondueix en Nicolas a l?amor i, més tard, a la mort. Al mateix temps,Francine també arribarà a l?amor, i els seus pares a la follia.
La impassibilitat de la narradora emet un so estrany, ràpid. Ellamateixa ho ha provocat. I ho ignora. I a mesura que ho explica en pren una consciència cada vegada més precisa. Aquesta descoberta esdevéfins i tot el veritable argument del llibre ?que és la depuracióprogressiva d?una ànima? i el seu principal atractiu.
Francine es promet: «Tindré una vida tranquil·la». Finalment, des delsi d?una gran fatiga, vol deixar-se estimar, i estimar. I tenir fills. Aquest és un camí sincer. Vol la felicitat. La senzillesa. I alfinal, la mort.
«El lector acaba estimant aquesta Françou que dubta, que no s´agrada i que vol estimar i ser estimada, però que se sent fora de lloc. És untext molt autobiogràfic:
una novel·la magnífica.» Antoni Clapés
