A la sala d’espera de la consulta de la seva doctora, una dona esperael diagnosi definitiu. Sap que es mor. En aquella sala d’hospital, laprotagonista rememora la joventut, l’amor, l’amistat, els desenganys,els somnis. Els records de tota una vida esdevindran una reflexiósobre el fet ineludible de la mort. Per més que neguem aquest fetbiol.gic, a tots ens atraparà en un moment o altre. Amb els cucs deseda com a metàfora, la protagonista no només ens convida a acceptarla nostra caducitat, sinó que ens descobreix que davant la perspectiva de la mort tot es relativitza i viure adquireix un nou sentit, mésric. «I si la Lídia tenia raó i valia més no pensar-hi gens en lamort? No. Ara sí que ho sabia: era un parany. Negar l’evidència de lamort mutilava de soca-rel la força de la vida, desmereixia el present, plusvaluat de sobte, quan no es tenia futur. Ara ho sabia. Sentiaexpectació davant la seva pr.pia mort. En volia gaudir tant compogués».
