L'hora de Gandhi és un assaig revelador de l'actualitat del pensamentdel polític indi: la possibilitat de passar d'una situació políticainjusta a una altra de més democràtica de manera pacífica i senseviolència, i el debat entre el concepte modern de sobirania i el desobirania compartida com una visió alternativa del poder. Les lluitesno violentes per la pau, la llibertat i la democràcia han estatcabdals en la majoria dels grans moviments populars dels darrers centanys: campanyes contra el govern colonial, contra el règim comunistade Pol.nia i d'altres països del teló d'acer i contra l'apartheid aSud-àfrica. L'error més generalitzat sobre la lluita política i laconstrucció d'una nació és que la violència sempre és la clau perderrotar la injustícia i lluitar contra una dictadura. Gandhi creiaque una llei injusta era un insult a l'amor propi, a la dignitat i ala consciència dels ciutadans i que creava una divisió inacceptableentre l?individu i la seva experiència de la veritat. Com assenyalaRamin Jahanbegloo, durant el segle passat, seguint el seu ensenyament, figures com Martin Luther King, Nelson Mandela, Desmond Tutu, elDalai Lama, i altres de menys conegudes com Maulana Azad i Khan AbdulGaffar Khan, entre moltes més, han practicat el poder de lano-violència. I als nostres dies el seu exemple es pot trobar enfen.mens com el de les «primaveres àrabs» o el moviment verd del'Iran, que demostren que es pot desafiar els règims opressius no ambla força de les armes, sinó amb la força de l?esperit.L'hora de Gandhi és un assaig revelador de l'actualitat del pensament del políticindi: la possibilitat de passar d'una situació política injusta a unaaltra de més democràtica de manera pacífica i sense violència, i eldebat entre el concepte modern de sobirania i el de sobiraniacompartida com una visió alternativa del poder. Les lluites noviolentes per la pau, la llibertat i la democràcia han estat cabdalsen la majoria dels grans moviments populars dels darrers cent anys:campanyes contra el govern colonial, contra el règim comunista dePol.nia i d'altres països del teló d'acer i contra l'apartheid aSud-àfrica. L'error més generalitzat sobre la lluita política i laconstrucció d'una nació és que la violència sempre és la clau perderrotar la injustícia i lluitar contra una dictadura. Gandhi creiaque una llei injusta era un insult a l'amor propi, a la dignitat i ala consciència dels ciutadans i que creava una divisió inacceptableentre l?individu i la seva experiència de la veritat. Com assenyalaRamin Jahanbegloo, durant el segle passat, seguint el seu ensenyament, figures com Martin Luther King, Nelson Mandela, Desmond Tutu, elDalai Lama, i altres de menys conegudes com Maulana Azad i Khan AbdulGaffar Khan, entre moltes més, han practicat el poder de lano-violència. I als nostres dies el seu exemple es pot trobar enfen.mens com el de les «primaveres àrabs» o el moviment verd del'Iran, que demostren que es pot desafiar els règims opressius no ambla força de les armes, sinó amb la força de l?esperit.
