«Té collons, Puigdemont: president de Catalunya! ¿Ets tu? Esticassegut al sofà, mirant la tele, amb una copa de vi i una barrejaestranya d'emocions. Estic content, però espantat i, sobretot,perplex. ¿Ets el mateix Puigdemont que conec des dels anys vuitanta?Sí, ets tu, et veig igual, però tot el que t'envolta et fa moltdiferent.
És diumenge, 10 de gener. Com tanta gent que no ho havia fet mai finsavui, m'estic empassant la sessió d'investidura que s'emet pertelevisió. Et veig, et sento, i veig i sento el meu amic, el Pugi. Tuem dius Xarli i jo a tu Pugi, més fàcil que Puigdi, com et diuenalguns a Girona. Veig a la tele el Pugi que conec des que les nostresnòvies d'aleshores, l'Elianne i la Roser, vivien en un pisd'estudiants de Cerdanyola i tu i jo érem els borinots que lesvisitàvem els caps de setmana. Tu venies de Girona, on treballaves aldiari El Punt, i jo de Lleida, on treballava al Segre. Vam connectarde seguida.»
