«Els poemes d?Enric Abad m?han captivat des del primer vers. Amb unllenguatge fresc, una harmonia musical embriagadora i una riquesalèxica del llenguatge popular gens rebuscat al diccionari de sinònims, la seua lectura es converteix en una seducció permanent.»
«M?ha passat com a aquell que escolta per primera volta La consagració de la primavera de Stravinski i d?entrada se sorprèn en escoltar unaharmonia poc habitual a les seues oïdes avesades a venerar elsclàssics, romàntics i barrocs, sense saber que cal atrevir-se aescoltar una altra música i deixar-se d?apegalosos clixés que ensimpedeixen fruir d?allò que tenim al davant i que no coneixíem. Sensemés.»
«I he fet això, a poc a poquet he anat deixant que la música delspoemes d?Enric Abad anés estovant-me els sentits. M?he deixatbalancejar per cada paraula, cada carícia, cada frase, cada expressióplena de bella sensualitat eròtica, plena d?un erotisme allunyat detota voluntat depredadora de dones dòcils, plena d?un erotismeallunyat de tota voluntat abusadora de dones desprotegides, plena d?un erotisme allunyat de tota voluntat paternalista amb donesconformades. Sí, els seus poemes m?han fet volar, somniar, evocarrecords mig esborrats, riure, desitjar acaronar i ser acaronat,enjogassar-me tot sol davant les paraules escrites? En una paraula,m?han fet gaudir!»
De la introducció del llibre, de Ximo Urenya i Montés
