«Picasso és espanyol, jo també. Picasso és un geni, jo també. Picassoen deu tenir setanta-dos, i jo quaranta-vuit. Picasso és conegut entots els països del món, jo també. Picasso és comunista, jo tampoc»,en francès «moi non plus». La sagaç i icònica reflexió la vapronunciar el pintor Salvador Dalí al Teatre María Guerrero de Madridel 1951. Disset anys després, el cantant francès Serge Gainsbourg vacrear la seva cançó més universal «Je t'aime moi non plus», utilitzant el cèlebre adverbi «moi non plus». Va ser una mera coincidència queGainsbourg fes servir el mateix joc de paraules emprat pel pintorcatalà? Provocadors, excèntrics, tímids, escatològics, reis del'autopublicitat, l'escàndol i el luxe, amants de la controvèrsia icreadors d'obres immortals. Les vides de Gainsbourg i Dalí quedarienunides no només per les seves coincidències artístiques i personals,sinó també per les trobades que van mantenir al llarg de la seva vida. La primera, l'any 1948 després que Gainsbourg gaudís de diverses nits de sexe apassionat amb Elisabeth Lévitzky, qui seria la seva primeraesposa, en un apartament parisenc propietat de Salvador Dalí. A través del relat periodístic, Gainsbourg i Dalí, moi non plus, PereFrancesch Rom indaga en la relació entre els dos artistes a partird'una extensa documentació i dels testimonis, entre d'altres, delpintor i amic de Dalí Antoni Pitxot, del seu secretari Enric Sabater,de la cantant i una de les parelles de Gainsbourg Jane Birkin, delfotògraf Roberto Battistini i el periodista francès Arnaud Viviant.
