El cotxe va anar agafant més velocitat i va començar una aventura quemai no hauria pensat viure als meus quinze anys. Quan vas a centquilòmetres per hora dins d´un cotxe, sents que el que es mou és elmón de fora i no tu. Però, quan vas a cent vint i no portes vidresperquè algú ha rebentat d´un tret les dues llunes, et sents com sit´haguessis llançat en paracaigudes des de l´estratosfera senseampolles d´oxigen. No és vertigen, ni mareig, ni pànic, ni dolor, éstot això alhora multiplicat per mil. No et sabria dir a quinavelocitat anàvem, però t´asseguro que estàvem a punt de superar labarrera del so. L´aire travessava el vehicle com un huracà. Per unmoment vaig témer que la força del vendaval m´aixequés del seient i em llancés pel forat del vidre del darrere. «Recorda-te´n: quan es fuig, no s´ha de mirar enrere», m´havia dit l´Héctor.
