Quan Roger Blin va proposar d'estrenar aquesta obra no tan sols vatenir problemes per trobar un teatre que l'acceptés (fins al punt quela versió original francesa va haver-se d'estrenar a Londres), sinóque també en tingué amb alguns actors, que no acceptaven haver-se deposar dins d'uns pots d'escombraries, amb el que aix. suposava,pensaven, de degradant, ni les impossibilitats d'expressar-selliurement amb tot el cos. Segurament, aix. és el que pretenia SamuelBeckett, que amb Final de partida iniciava un procésd'esborrament de l'actor, fins a reduir-lo, progressivament, a sernomés una veu. Avui, la crítica està d'acord que es tracta d'una deles obres més importants del segle xx. Harold Bloom mateix no s'estàd'administrar-li elogis i la qualifica com "el drama can.nic deBeckett", "la versió de Beckett del parany de Hamlet", i li adjudicaun "nou nivell d'excel·lència".Joan Cavallé va guanyar el premi Josep M. de Segarra de traduccióteatral l'any 1998 amb la traducció d'aquesta obra, que llavors vatitular Fi de partida. Després de successius muntatges, acàrrec de directors com Jordi Mesalles, Gábor Tompa o Rosa Novell, ara se'n presenta una nova versió, profundament revisada, amb un títolque, segons el responsable de la traducció, reflecteix millor lesintencions de Beckett.
