L'Ètica nicomaquea, una obra cabdal de reflexió pràctica, esproposa
d'encaminar el capteniment humà tenint en compte els valorssocialment
compartits. És, doncs, un gran exercici intel·lectual dirigit al'acció i no pas a
la teoria. L'ètica aristotèlica argumenta, és clar, però no preténdemostrar res.
Constata simplement fets contingents -maneres de fer, hàbitspersonals,
ideals col·lectius- i els explica a partir dels principis humans queels són
immanents -deliberació, escolliment, decisió, habituds, virtuts-.
L'acció ètica parteix de la manera d'ésser humana, perquè la natura,sempre
que origina un ésser, el dota d'un impuls innat per al canvi alhoraque li
defineix l'estat perfecte que progressivament ha d'anar assolint. Pera
Aristòtil, existir comporta posseir la capacitat d'actuar per aassolir la
perfecció, per a obtenir aquella forma ideal que només podemaconseguir
si l'activitat fa que sigui real allò que virtualment podem ésser. Lavida
humana és, doncs, una feina, una tasca, un acompliment.
Allò que l'home pot fer i pot arribar a ésser és el bé. Seguint, sensdubte, la
tradició socràtica, Aristòtil es distancià de l'utilitarisme il'hedonisme dels
sofistes i erigí el bé en l'ideal d'acord amb el qual hem de regularla vida,
tant la individual com la col·lectiva. Tanmateix, aquest bé quetothom
desitja no és cap ideal transcendent a la natura, sinó el bé humà.Aristòtil
criticà Plató per haver situat l'ideal en el bé absolut, en comptes de fixar-lo
en la perfecció relativa a què podem aspirar els humans.
