L' estranya história del doctor Jekyll i míster Hyde (Dr Jekyll and Mr Hyde, 1886) va ser escrita al llit, el 1885, mentre el seu autor,Robert Louis Stevenson (1850-1894), es curava d'unes hemorrágiespulmonars.Un dels máxims-novel·listes moderns -i a més incomparable críticliterari, a jutjar per les seves classes sobre literatura europea irussa- recomana, en parlar d'aquesta petita obra mestra, que esborremde la memória qualsevol idea que en tinguem com a novel·la opel·lícula detectivesca. Per la senzilla raó que, si bé se la potconsiderar com un dels precedents del génere detectivesc, la novel·lad'Stevenson, a diferéncia de la majoria d'aquestes obres, excel·leixsobretot pel seu estil. Tradicionalment, la crítica ha considerat L'estranya história del doctor Jekyll i míster Hyde com una parábola icom una al·legoria. Peró, en realitat, aquesta obra és molt més queaixó. Es básicament, com diu Vladimir Nabókov, un excel·lent«relat defantasmes», i alhora una faula que es toba més a prop de la poesia que de la ficció en prosa normal i corrent. Per aquest motiu no podiafaltar en una col·lecció com és ara «L'Arcá». Els noms delspersonatges ja són, ells mateixos, divertits si es té en compte que,etimológicament, Hyde significa *port. rada», i Jekyll,«caramell», isón desorbitades per tant interpretacions simbóliques com aquella tanestesa que entén Hyde com una mena d'amagatall del doctbr, i Jekyllcom una estranya combinació de graciós i assassí Si la naturalesaimita l'art, o a l'inrevés, és una qüestió opinable. El que ja nosembla tan opinable, sinó evident, és que, en el cas d'Stevenson, eltema del vi i el tema de la transformació van fer-se-li realitat al'hora de la seva própia mort. En efecte: Stevenson va baixar alceller a buscar una ampolla del seu borgonya preferit, un cop a lacuina, la va destapar i, de sobte, va dir a la seva dona cridant:«Quéem passa Qué és aixó tan estrany Que m'ha canviat la cara ...» I vacaure estés a terra. Se li havia rebentat un vas sanguini del cervell. Va morir al cap d'un parell d'hores.