Ara crec en la imperfeccióEntre s.lid, líquid i gasós, on sobreviu la fissura de l’estatlliure?Quin resisteix en sentit i constància?Entre mal·leable i dur, on s’instal·la l’asfíxia?L’escultura a la taula: sencera, impertorbable, impassible. De metall, amb una aurèola ferrosa.Jo davant d’ella: un riu al cos, anat.micament aquàtica, .rgans compeixos.Vessava, per. no m’expandia. M’atabalava en la incomunicació, m’omplia d’aigua, no m’ofegava.Era la llei del contrapàs? L’inrevés de la correspondència?Perdia l’esquelet i ja no sabia què era un os.Un pensament? El principi d’una estructura? Un pronom? Una torsió dela matèria?Diuen que la matèria gris, la que pensa, és greix.Si en mi existia una pretensió era la de ser dura, no la de durar.Dur de vers és una escultura de Xisco Perelló Manresa.Esquelet és un poemari meu.Premi Benet Ribas de Poesia, 2012LuciaPietrelli (Itàlia, 1984). Escriu prosa i poesia en italià, català icastellà. Ha publicat els poemaris Fúria, Violacions (Premi BernatVidal i Tomàs 2011) i Vertical. Ha participat en antologies de poemesi de contes als Països Catalans i a Itàlia. Ha fet de rapsoda aCatalunya i a l’estranger. Es part del col·lectiu poètic Pèl Capell.Ha traduït poetes del català a l’italià i de l’italià al català.
