La poesia continua essent una de les formes artístiques més qüestionades i incompreses. Per què poesia en temps de misèria? Per què poesia en temps de guerra? Per què poesia en temps de crim? Per què poesia en temps de crisi? El present assaig contesta aquestes demandes presentant la poesia com una forma d'escriptura que il·lumina l'existència humana mitjançant uns usos lingüístics especials capaços d'escriure la vida i la mort, totes les experiències aparentment inexpressables. Per això la poesia ha estat convertida en l'art de transformar una matèria bruta -la vida inconscient i fugaç, la llengua comuna- en or- el coneixement perdurable només possible en una llengua sempre rediviva. Aquest assaig ens permet comprendre que, encara avui, en un món que li és advers, la poesia és necessària per tal de conèixer-nos, donar sentit a la nostra experiència i construir un món millor.
