Pascal és sobretot un científic. Actualment, tota la seva obra, tantla científica com la literària, la filosòfica o la religiosa (incloses les Provincianes) sobreviu a l´ombra dels Pensaments. Però, si nohagués redescobert el cristianisme a través del contacte amb elsjansenistes -una contingència que podria perfectament no haver-seproduït-, no tindríem ni les Provincianes ni, molt probablement, resque s´assemblés als Pensaments. Podem imaginar, doncs, un Pascal queno fos una figura rellevant en altres terrenys, però no el podemimaginar al marge de la
revolució científica. Ara bé, els quatre textos que aquí oferim encatalà (dues cartes i dos opuscles) testifiquen que no és només undels herois de la revolució científica, sinó també un dels iniciadors, amb Bacon, Galileu i Descartes, de la filosofia de la ciència en elsentit modern del terme ciència i del terme filosofia
de la ciència. En efecte, aquests quatre textos constitueixen, enconjunt, un autèntic ´discurs del mètode´ pascalià, que no desdiu pasdel cartesià, però que, a diferència del de Descartes, considera laciència com un tipus d´activitat intel·lectual d´un gènere diferentdel de l´activitat filosòfica.
