Quin valor donem a la gent gran? Aquesta pregunta es va esmunyintentre línies i ens incomoda la lectura. Tenim feina. Perquè l'edat haarribat a un punt culminant de descrèdit, un descrèdit, per postres,«ben blanquejat per la hipocresia de pontificar sobre la saviesa delsvells». Des d'un punt de vista excepcional, la poeta CèliaSànchez-Mústich narra la seva peripècia de molts anys al costat d'unamare i una àvia dependents, i la recerca detectivesca d'una amigaperduda entre residències geriàtriques.L'autora fa un elogi de la quarta edat, més que com un col·lectiu,«com un formidable amfiteatre o temple ruïnós que, a diferènciad'altres, no és freqüentat per visitants embadalits», i entrellaça una intensa experiència familiar amb reflexions àcides d'una duresaimplacable. Perquè veiem «aquella nosa» amb uns ulls una mica mésdignes.
