Eren els anys setanta en una vila industrial, amb mercat els dilluns,fàbriques al costat del riu, treballadors als tres torns, diumenges de tortell i sardanes a la plaça. A l'estiu les cases es torraven decalor, a l'hivern les macerava la boira. Una part de la meva infantesa -la part més ind.cil- va transcórrer fora de casa, als carrersd'aquell poble, als descampats que el delimitaven, a les basses depagès. Sortíem de col·legi i entràvem al carrer. Dinàvem amb unaesgarrapada i pujàvem a la bicicleta. Podríem dir que els meus diescorrien paral·lels als dies dels nens castellans. Vull dir físicament: ens ignoràvem pel carrer, ens miràvem de reüll, ens insultàvem i enstiràvem pedres al camp de batalla.Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i larealitat es confonen (la infantesa és una ficció). Quan ensbarallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots,catalans i castellans, vivíem en una ficció que ens semblava real. Una idea ens bullia al subconscient: 'Ho fem en representació delsnostres pares, ells hi estarien d'acord, per aix. no ens renyaran'. Iés veritat: no ens renyaven gaire.Ara vull fer un esforç per reviure aquella ficció infantil que ensdominava. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats. Ja no queden descampats per jugar-hi. Moltes fàbriques han tancat. Avuidia, als pisos minúsculs on s'estaven els castellans, hi viu una altra gent. Està previst que un dia d'aquests els tirin a terra. Totsdiuen: 'els moros', 'els negres', 'els xinos'. Miro enrere, trentaanys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaiggeneral del present. Per. no serveix de res, no s'hi aprèn res. Lafunció busca nous arguments cada dia".
