Romà Guardiet és físic de formació i cineasta de vocació, i això esnota en la seva mirada. Hi ha moltes maneres de construir un poema:des d?una mena d?ebrietat verbal salvatge fins a una contencióemocional que transforma la mètrica en àlgebra. Els poemes que ellector trobarà en aquest llibre estan situats, per sort, en un justterme mig d?aquests dos extrems. En qualsevol cas, certifico que estan una mica més a prop de l?enganyosament gèlida lírica de Borges quedels enganyosament salvatges udols dels beatniks (he repetit l?adverbi per subratllar que, en poesia, tot és ?tot ha de ser? una micaenganyós). Els poemes de Guardiet parlen de música i de músics, és adir, fan referència a aquella sintaxi sense semàntica que emeten elspianos o els violins, així com als parlants d?aquesta estranyallengua.«Bach, Suite Violoncel no 5 Sarabanda. L?escolto i no s?acaba. / No hi ha res i em vulnera. / Un lament paorós i una pau absoluta. /Intervals impossibles dialoguen de temes esotèrics. / Inventapolifonia / amb una sola línia melòdica que fa olor de mar. I emcommou sentiments brutals / que mai he pogut anomenar». Des de laperspectiva del Teorema de Noether, les simetries que s?observen enl?eix emocional no coincidexen amb les que hauria de generar l?eixracionalíssim del llenguatge verbal. Aquella olor de mar que evocaGuardiet no encaixa en cap eix de simetria conegut. Tenim un problemaepistemològic greu, doncs. Però ens fa tan feliços...
