En aquests dos diàlegs llatins en què Ramon Llull pren la paraulacom
a personatge de ficció pertanyen a la «nova» literatura lul·liana:
l'autobiografia, la disputa, la personificació i l'al·legoria sóninstruments de la veritat, que esdevenen així «serventes» de l'Art. La forma dialògica produeix un discurs tens i incisiu i el fil delsraonaments busca la vivacitat, però un lector del nostre segleapreciarà sobretot que Ramon parli d'ell mateix, a mig camí entrel'apologia i l'autopropaganda.
També tindrà ocasió d'admirar com Llull gestiona, amb les eines de
combat dialèctic de l'Art i amb una austera saviesa retòrica, algunesal·lusions.