En un brillant diàleg literari, l'autor mallorquí posa en escena duesfigures al·legòriques: la Fe, sempre cautelosa i circumspecta, i elseu germà l'Enteniment, molt més adelerat i agosarat. Tots dos, ambarguments i contraarguments, debaten si els articles bàsics de la fecristiana, és a saber, la Trinitat, l'encarnació, la creació a partirdel no-res i la resurrecció dels cossos són demostrables per raonsinnegables (rationes necessariae). La resposta de Llull és afirmativa: la raó, entesa com a principi dinàmic, pot arribar a un coneixementestructural de la fe, que fins i tot abasta els seus misteris méspregons. La introducció situa en el seu context medieval el concepteno reduccionista que Llull té de la relació entre la fe i la raó,alhora que valora críticament el seu abast sistemàtic.
