El diàleg epistolar entre Joaquim Molas i Joan Oliver arrenca el 9 d'octubre de 1959 i avança com una coreografia mitjançant el maneig d'alguns temes recurrents, com, per exemple, l'adaptació del Biompiani. Continua després del retorn de l'estada a Liverpool de Molas, on acaba de descobrir un dels ascendents del seu mètode crític, o del mètode que usà ben bé durant una dècada: la interpretació marxista de la història literària. A partir de 1963, però, el diàleg sembla que es redueix a un monòleg interpretat únicament per Oliver. Apareixen, de tota manera, la confidencialitat, el consell recíproc, les lectures o les estrenes teatrals i cinematogràfi ques. Sovintegen els silencis del catedràtic, els projectes compartits de muntar revistes que, "sentimentalment il·lusos", saben que d'antuvi seran prohibides. O bé aquelles qüestions més mundanes: el preu de la carn al mercat, l'estat de l'humor de viure i quantes monedes tenen tots dos intel·lectuals a la butxaca.
