Màrius Serra (Barcelona, 1963) ha publicat més de cinc mil motsencreuats, uns mil articles, vuit llibres de narrativa i tres deludolingüística, entre els quals destaca Verbàlia (jocs de paraules iesforços de l'enginy literari) (2000), guardonat amb els premis Octavi Pellissa, Serra d'Or i Lletra d'Or. Des del 20/02/2002 manté elportal trilingüe sobre jocs de paraules www.verbalia.com i des de juny de 2003 condueix el programa literari "Alexandria" al Canal 33. Enl'àmbit de la ficció, va rebre el premi Ciutat de Barcelona deLiteratura Catalana pel llibre de relats La vida normal (1998). Tambédestaquen les novel·les Mon Oncle (1995, premi FEC), AblanatanalbA(1999) i Monocle (2003). De com s'escriu una novel·la és la sevaprimera novel·la "sense ficció". Viu i escriu a Horta, però eltrobareu a www.mariusserra.infoDe com s'escriu una novel·la és labiografia d'una novel·la (in)acabada que l'autor només va poderconcloure gràcies a les 145 propostes de final que li van enviar elslectors. Màrius Serra hi narra, amb noms i cognoms, la històriaverídica d'un projecte literari nascut el 1995 d'un dol, interromputl'hivern del 97, rescatat a primers del 2000 per una propostaeditorial i no rematat fins a l'estiu del 2003, en unes setmanesfrenètiques d'interacció amb els lectors. L'escriptura de la novel·lacoincideix, inevitablement, amb alguns dels sotracs de la vida normal, de manera que en aquesta crònica s'hi barregen qüestions editorials,tècniques, emocionals, literàries, mèdiques, comunicatives iindustrials. L'autor verbalitza el plaer d'escriure i explica com lineixen els personatges, però també reviu reunions, negociacions ialtres episodis del món cultural que ofereixen la cara més prosaica de la pràctica literària. Hi desfilen autors, editors, crítics,artistes, periodistes, dissenyadors, gent de la televisió i agentsliteràries. Al final, resulten tan novel·lescos els avatars viscutsper tirar endavant el projecte literari com els que protagonitzen elspersonatges ficticis de la novel·la. De com s'escriu una novel·la ésun relat personal, a voltes commovedor i d'una franquesa que frega laimpudícia. Recorda el que ja va escriure l'autor a La vida normal:"Abans d'escriure pensava que la millor manera de ser transparent eraser hermètic. Ara penso el mateix, més o menys: la millor manera deser hermètic és ser transparent".
