Crònica de pluges neix de la reflexió sobre el pas del temps i de lespèrdues. L´aigua, la pluja, com a metàfora de tot allò que la vida ens donà i s´endugué. I el desig que la paraula poètica atrapi aquestsbocins d´història i de memòria dins l´espai estret, breu, i alhoraintens, del poema. Una mirada interior, de temps emocional, que volabastar el calidoscopi de les diferents etapes vitals que, al llarg de la vida, anem encaixant en la crònica dels dies. Una passejada sotala pluja que esborra, amb la boirosa tristor dels comiats, les nostres petjades. I la poesia com a testimoni fidel del nostre pas.
