Carles Riba forma part d´un grup. El que Joaquim Molas va definir comel «dels joves postulants, que pel volts del 1918, va iniciar l´assalt de la vida pública catalana». Els nascuts durant la dècada delsnoranta del segle XIX que viuran dues dictadures, dues guerres i, lamajoria, un dolorós exili. Carles Riba n´esdevé una de les figurescentrals i hom li reconeix la seva influència. No són solament els«joves postulants», sinó també la majoria del món de la cultura i bona part de la societat civil que s´adona del paper de mestre i de guia i del seu lideratge moral, sobretot en les èpoques més difícils de lanostra història.
Posar-ho per escrit no ha estat fàcil. Ho intento a través dels«diàlegs» de Riba amb Joan Maragall i Josep M. López-Picó que ambdósreconeix com a mestres, amb dos «joves postulants» com Joan Crexells i Josep M. de Sagarra i amb quatre deixebles: Joan Oliver, XavierBenguerel, Francesc Trabal i Domènec Guansé. El grup seria incompletsense Clementina en els moments més dramàtics de l´exili i FrancescCambó i Josep Janés, tots dos cabdals per tantes coses en la vida deCarles Riba. Els diversos itineraris personals tracen històries queconflueixen en una època i un país. Tots junts són la trama i l´orditd´un diàleg més ampli, transversal, nacional. Tots plegats formen part indestriable i rellevant de la història de la cultura catalana delsegle XX.
