CARULLA, MONTSERRAT / CARULLA I VENTURA, MONTSERRAT
Les escoles de monges i els crostons de pa de la postguerra, labufandeta de pell i la paperina de les galetes, els records de SantFeliu i de Molins de Rei i els primers papers a Madrid, les amenaces,la censura i la prohibició del règim, els plors de la mare il'empresonament del pare...
Petites imatges, espurnes i flamarades d'emoció, que perfilen, amb elpas dels anys, els orígens d'un sentiment i la consciència depertinença a una comunitat amenaçada, amb llengua i tradicionspr.pies, i unes pulsions artístiques impossibles de deturar, en unsanys obscurs, en els quals una dona catalana amb vocació independent i creativa havia de demostrar molt coratge per tirar endavant.
«Assegut en una barana de ferro, hi havia un home prim, ennegrit pelsol i amb barba d'uns quants dies. Me'l vaig quedar mirant amb unamica de desconfiança. L'home em va dir: "No em fas cap petó?". Aquella veu, jo la coneixia, i aquella cara també. Vaig tenir unpressentiment, que vaig refusar de seguida." Montserrat, no em volsfer un petó?" Jo seguia mirant-lo sense acabar de creure-m'ho. "Ets el papa?" "Sí, sóc el papa", va contestar.»
