Art (in)útil reflexiona al voltant de la idea d'artista emergent iinstitució cultural com a ens legitimador. El contingut d'aquest marcnomés és la punta de l'iceberg sobre la mediatització cultural entreart, artista i institució, per. serveix per entendre com s'inicial'artista en un circuit i quins mecanismes es fan servir perabsorbir-lo. Així és com s'allunya l'art de ser una eina políticacrítica de pensament, i es converteix en producció i, per tant, en unproducte més del context postfordista. A partir del canvi de paradigma sobre la idea d'exposició ambl'objectiu de donar visibilitat a obres ?una visibilitat necessàriaperquè arribin a ser art?, Daniel Gasol es pregunta si l'artistas'adapta a la producció institucional que s'entén com a art. L'autortambé valora si, per contra, és l'exposició institucional la que dotael treball d'una importància hipotètica, amb la conseqüència indirecta de generar legítimament creacions confrontants de semblança formal iconceptual.Gasol explora l'existència de diversos tipus de creació o contextosque projecten què ha de ser art, així com sobre què considerem artemergent o obra expositiva. També qüestiona les institucions adientsper exhibir produccions artístiques, i com el sistema del capital ilaboral afecta la creació i l'exposició d'art. --------------------------------------------És útil, l'art? Què ens porta a decidir què consumim? ¿Relacioneminconscientment que una obra artística és millor per tenir un volumd'audiència elevat i per aparèixer als mitjans de comunicació? Són els artistes realment lliures a l'hora de crear o estan sotmesos a certsparàmetres i s'hi adapten?
