«La puresa no existeix més enllà d?alguns miracles de la natura. Això, en Joan, poeta de ciència viva, ho sap bé. No és gratuït, per tant,el títol que agrupa els poemes que sou a punt de llegir: Animal impurés un sintagma carregat de tot allò que som els humans, fills de duesmil generacions, de sangs barrejades i nòmades. Una constatació física i una declaració d?intencions. El poeta no pretén, doncs, parlar-nosdes d?un pla superior, sinó des de la seva condició humana mésessencial: la de la impuresa.»
(Del pròleg de Míriam Cano)
«El volum és ple de referències al món animal i vegetal. Hi podemtrobar peixos més o menys bíblics, una «serp a la mà» ques?entortolliga en forma de pecat i que podria suggerir la impuresa del títol, d?arrel judeocristiana, ocells, detritus, pòlips, gorgònies,estrelles, un «arrap de pegellida», «sílice, corall», algat oplàncton. Com ja passava a Extrema llum (2014), l?univers natural, imés concretament el marí, envaeix els versos de Duran i conviu aquesta vegada amb vols d?auguris i foscors sibil·lines, escatades.»
(De l?epíleg de Sebastià Portell)
