De bell nou, el tema retrobat en l’anacronisme implícit, latent, en la seva pr.pia possibilitat. Per. també l´oxímoron etimol.gic del’anáthemé: d’una banda, l’ofrena votiva d’all. que s’esdevé humilment ofrenable i, de l’altra, segons el posterior gir semàntic imposat pel codi eclesiàstic, maledicció i reprovació completa. Al cap i a la fi, poetitzar des de, per i contra la tradició, substrat magmàtic delpresent. El símbol com a forma de l’ésser pronunciable: individu,col·lectiu, hist.ria... I, tanmateix, la impossibilitat essencial del’AMOR com a estratègia de redempció (Orfeu) per mor delno-res-més-enllà de la lúbrica carnalitat de l’ex-istència.
