«No tinguis por», vaig mormolar. «Estem fets l'un per l'altre». Desobte, em vaig quedar aclaparada per com n'eren de certes les mevesparaules. Aquell moment era tan perfecte, tan ideal.No en quedava cap mena de dubte.M'embolcallava amb els seus braços i m'estrenyia contra el seu pit...Sentia com l'electricitat recorria cada terminació nerviosa del meucos.«Per sempre», va assentir.Et quedes sense opcions quan estimes el teu potencial assassí. Espossible fugir o combatre si aix. suposa ferir qui vols? Si l'únic que pots oferir-li és la teva pr.pia vida i de veritat l'estimes persobre de tot, com la hi pots negar?
