Als contes d A les dues seran les tres, la memòria es converteix enrevisió de l experiència, la crònica en compromís amb el passat i lafantasia en un joc que, en funció de l estat d ànim, il·lumina,pertorba o re conforta. Esdeveniments històrics o anècdotes deliberadament privades es confabulen en favor de la narració, sempreeloqüent i persuasiva, en què Sergi Pàmies, fidel a una veu i a unestil inconfusibles, apro fundeix en el domini de la tendresa i ladigressió, així com en l equilibri entre la ironia i la perspicàcia.Tot al servei d una mirada, resignadament incerta, sobre el pas jasigui endavant o enrere del temps.
